La periodista i escriptora, Sònia Quer, explora en profunditat la temàtica de la maternitat amb
el seu primer llibre, “Mares. Crònica d’una situació límit”. Un assaig periodístic, centrat en el context de la pandèmia de la Covid-19, amb el que reflexiona sobre la seva pròpia relació amb la maternitat i com ha estat influïda per les històries recollides d'una vintena de dones. Planteja qüestions ètiques i socials que conviden el lector a reflexionar sobre el significat de ser mare en l'actualitat i les tensions que envolten aquesta decisió, fortament accentuades durant el confinament pandèmic.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb ella i que ens ofereixi una visió àmplia i crítica sobre la maternitat, explorant les complexitats i contradiccions d'aquesta experiència universal. A través de la mirada aguda de Sònia Quer, se’ns convida a repensar els conceptes tradicionals i a abordar la maternitat des de múltiples perspectives.
Acabes de publicar el teu primer llibre, “Mares. Crònica d’una situació límit”. Què et va portar a entrar dins del món de l'escriptura?
M’hi va portar el propi context, inèdit, enmig d’una pandèmia mundial, embarassada de la meva segona fill. El motiu va ser, d’una banda, voler deixar constància d’un fet històric a mode assaig i de l’altra aprofitar per fer una mica de teràpia per endreçar i pair tot el que m’estava passant. Ha acabant sent un llibre coral de mares, una mena de catarsis col·lectiva.
Quin és el procés creatiu que segueixes a l'hora d'escriure un llibre? Quin has seguit en aquest?
És un assaig periodístic en primera persona que acaba i comença un 14 de març. És la data que em serveix de punt de partida i també com a punt de referència a mida que avança el relat i vaig introduint els diferents testimonis. 18 en total.
D'on et va venir la idea d'escriure "Mares. Crònica d’una situació límit"? Per què aquest títol?
El títol va ser fruit de diverses converses amb l’editorial. Totes teniem clar que hi havia de sortir la paraula ‘mares’, però l’editorial volia defugir de la paraula ‘pandèmia’. Finalment em van suggerir aquesta fórmula i la vaig trobar molt encertada.
Parles de 18 dones entrelligades que van patir una situació límit amb la maternitat en temps de pandèmia. Amb quines dones et vas inspirar?
Son dones corrents, de diferents àmbits professionals.
Dones properes a tu?
Algunes properes a mi, és cert, però altres no les coneixia de res. Algunes me les van suggerir i altres les vaig buscar.
"Mares. Crònica d’una situació límit”" és un llibre de sentiments teixit amb un estil narratiu en primera persona, que parteix de les teves dues experiències maternals. Sobretot, el llibre comença quan, 48 hores després d’estar confinats, vas saber que estaves embarassada de la teva segona filla. Com vas viure aquell moment? Vas passar por?
Por, incertesa, incredulitat, molts dubtes... Una mica de tot.. Sentiments contradictoris perquè d’una banda el confinament em va permetre centrar-me en l’embaràs i fer un punt en la voràgine diària a la que estem acostumats però de l’altra les pors i els dubtes t’assaltaven constantment fruit de la incertesa i el panorama desolador que hi havia als hospitals.
Per què va acabar esdevenint un llibre coral?
La meva intenció era explicar la pandèmia des d’una mirada femenina, però va acabar sent un llibre coral sobre la maternitat durant la pandèmia perquè és on posaven l’accent la majoria de dones amb les que parlava. Vaig veure molt interessant i necessari deixar constància de la solitud amb que moltes afrontaven el seu primer embaràs, el patiment, l’estrès en el cas de mares amb fills que havien de fer mans i mànigues per poder teletreballar amb ells a casa, les renúncies de les que estaven a primera línia, etc.
Es parla molt de feminisme i d'igualtat entre home i dona, sobretot en el camp de la maternitat. Què és per tu el feminisme?
Jo entenc el feminisme com un moviment que reivindica la igualtat entre homes i dones, o si més no, que es donin les condicions perquè homes i dones puguin fer el mateix sense haver de renunciar a res.
T'hi sents identificada?
En aquest sentit si que m’hi sento identificada. No combrego amb els discursos més radicals del feminisme. Jo sóc més conciliadora i partidària de buscar solucions conjuntes, tenint en compte els sentiments i les necessitats d’uns i altres. Jutjar o criminalitzar indiscriminadament penso que no serveix de gran cosa i ens allunya encara més.
Creus que la naturalesa femenina fa que la maternitat vagi lligada inevitablement amb la culpa?
No tinc clar que sigui per la naturalesa de les dones. La societat hi té molt més a veure penso. La manera com s’ha fet les coses tradicionalment xoca sovint amb la manera d’entre la maternitat avui dia. Penso que fa falta molta empatia entre les mares. Fins que no ens deixen de jutjar les unes a les altres i de tirar-nos pedres sobre la pròpia teulada, la culpa seguirà present. És important que ens sentim lliures per expressar el què sentim i per compartir el que fem sense por a ser jutjades.
La salut mental de les mares és un altre dels grans temes tabús que pretens posar-hi llum al llibre. De quina manera t’ha afectat a tu?
Jo vaig patir una depressió post-part no diagnostica després del primer part.
Vas demanar ajuda?
Vaig demanar ajuda si, però tard i malament perquè no vaig sent conscient del que em passava fins 3 anys després. Amb el segon embaràs vaig fer un tractament preventiu del mà de la Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, amb seu al Maternitat, que em va canviar la vida. No puc estar més agraïda amb la labor que fan aquests professionals. Però malauradament no és suficient en altres casos. El sistema públic s’ha de dotar de psicòlegs i psiquiatres especialitzat en la salut mental materna per atendre atendre correctament les mares que ho requereixin durant el temps que faci falta.
Com veus el futur de les dones? De què depèn?
És un debat massa ampli...
De cara al futur, tens algun projecte nou?
Si, jo segueixo escrivint. No sé en què s’acabarà concretant tot plegat però ara que he descobert el plaer i el poder de l’escriptura, no voldria deixar de fer-ho.
Comments